Masia és el nom que es designa a la casa de camp aïllada, assignada a una finca rústica d'una explotació de caràcter agrícola o ramader de tipus familiar. La paraula Masia és derivada del terme català "Mas", i aquest, al seu torn provinent del vocable llatí Mansum. Engloba a tota l'explotació agrària de tipus tradicional i de caràcter autosuficient, és originari d'algunes comarques de la Catalunya oriental. Per regla general, la família pagesa que regenta una masia habita de manera permanent a la casa, vivint exclusivament del que produeixen. El dret d'explotació es transmet de pares a fills, segons el costum heretada des de l'Edat Mitjana.
És un tipus de construcció rural, molt freqüent en tot l'est de la península Ibèrica, concretament a l'antiga Regne d'Aragó que té els seus orígens en les antigues viles romanes.
La tipologia i l'estructura de la masia és variable. Depenent sempre de la a la zona d'ubicació geogràfica on es troba i del tipus d'explotació agropecuària a la qual es dedica, ja sigui ramadera, agrícola de gramínies o vinícola, tindrà més desenvolupat els estables, el graner o celler, respectivament com és lògic.
En relació amb el tipus d'explotació dominant a què es dedica la masia, aquestes semblen distribuir-se, tret de comptades excepcions, en regions molt determinades de Catalunya. Les masies de tipus agrícola de gra estan situades a la regió de l'Empordà; les ramaderes, en les parts altes de l'Alt Montseny i en Lluçanès; les vitícoles, a la zona del Priorat i el Penedès; i finalment, les hortofructícoles, a la regió del Maresme, al delta dels rius Llobregat i Ebre ia la comarca de Segrià.
Distribució de les Masies. Les Masies solen estar distribuïdes entre dues o tres plantes i en general la coberta de la teulada a dues aigües, encara que també hi ha masies amb teulada d'un sol vessant, o més complexes, tipus església, amb un cos sobresortint de la resta de la teulada, aquests a sobresortir de l'edifici, protegia els murs de la masia que, fos quin fos el material utilitzat en la construcció, eren de pedra fins a una alçada d'un metre i mig. El gruix de les parets era d'entre quaranta i fins de noranta centímetres. En algunes masies importants construïdes en els segles XVI i XVII, els sostres interiors tenien una volta de creueria, però en la majoria dels sostres interiors són llisos.
L'orientació geogràfica de la masia és un aspecte molt important i molt cuidat per la seva constructors, presentant les principals obertures al mig dia és a dir al sud. Per protegir-se del nord i obtenir la màxima insolació. A les plantes baixes de les masies se sol trobar àmplia cuina, envoltada de diverses dependències annexes, com ara els estables i graners. A la planta principal, la segona per regla general, es troben les habitacions i sales. La planta superior es pot utilitzar com a magatzem, assecador de gra i farratges.
Moltes vegades es troba també construccions annexes a l'habitatge com quadres, magatzems de gra i farratges conformant a manera de pati, en alguns casos estan unides per murs perimetrals que les uneixen amurallando la Masia, el que li un aspecte de petits castells o fortaleses.
Els elements utilitzats en la seva construcció han anat variant amb el pas del temps; a més, la ubicació de les masies ha condicionat també el tipus de material de construcció triat. Així, a les zones de muntanya, el material més usat ha estat la pedra sense polir. En els arcs o llindes de les portes ia les finestres s'utilitzava la pedra picada. En els llocs en què la pedra escassejava es recorria al tova per a la construcció.
Durant l'edat mitjana, les pedres s'unien mitjançant fang i argamassa, material que es va substituir més endavant per la calç barrejada amb sorres, morter o ciment.
Pel Antic Regne d'Aragó, les primeres masies van venir a substituir o complementar a les alqueries. Una alqueria era una petita comunitat rural d'unes poques cases, conformada per una o diverses famílies, que es dedicaven a explotar les terres del voltant, així com a les activitats ramaderes.
Diferenciació entre Masies. Les Masies construïdes amb anterioritat al segle XVI tenen una porta d'entrada d'arc mentre que les que es van construir fins al segle XVIII són de llinda. La planta no solia superar els cinc metres i el cobriment es realitzava mitjançant un entramat de bigues de fusta col·locat de forma perpendicular a la façana. Es recobria amb teules o rajola. A la zona del Pirineu i en altres zones muntanyoses, la cobertura solia ser de pissarra. Moltes masies disposaven de torres defensives, o murs exteriors per defensar els habitants de les zones frontereres o costaneres.
Afegeix un nou comentari